Història

Tot i les mencions de Salomó, la documentació no ha proporcionat, ara per ara, gaire notícies que facin referència a la seva església, dedicada a Santa Maria.
L’any 1214, tot i que no disposava de parròquia pròpia, no s’exclou l’existència d’un temple sufragani.

Tanmateix, a la darreria de la tretzena centúria, el temple de Salomó ja havia adquirit la categoria de parròquia, ja que figura en la relació de les esglésies parroquials que contribuïren amb el delme al sosteniment de les croades.

Aquesta llista o relació dóna a conèixer que l’any 1279, l’ecclesia Salamo, cum sacristia, satisféu 20 sous, i el 1280, 18 sous pel mateix concepte. L’església de Salomó, com moltes altres esglésies properes a la riba del riu Gaià, formava part del bisbat de Barcelona fins al 1957, any en què foren incloses totes dins els límits de l’arquebisbat de Tarragona.

Arquitectura

L’església de Santa Maria de Salomó és el resultat d’un llarg procés de transformació i ampliació a partir d’una primitiva església romànica que es pot datar als segles XII i XIII. Aquesta circumstància explica que el conjunt arquitectònic el formin diferents sectors que il·lustren tot el procés de construcció.

Tot i que l’actual església de Santa Maria de Salomó és un edifici d’estil barroc, conserva encara la porta romànica de la primitiva església a la façana de ponent, sota un porxo modern. Aquesta portada, d’arc de mig punt, presenta una decoració escassa, que és aplicada a les impostes;  la de l’esquerra formada per dues peces, mostra, sota una línia de petites dents d’engranatge entre dos filets i una zona d’escatat.

Al segle XVII es va produir la primera ampliació, el resultat de la qual fou la capella del Roser, oberta al lateral de la nau central.  Les següents obres daten de principis del segle XVIII en erigir-se la capella del Sant Crist i, molt probablement, també el campanar, d’estil barroc.

A mitjan segle XIX es completà l’ampliació del temple que culminà l’any 1866. En el decurs del segle actual s’han fet obres de reforma, de les quals, les més importants han estat exteriors: el trasllat de la porta lateral a la posició central d’ara, el canvi d’ubicació de la rectoria i la construcció dels porxos. L’any 1998 es van iniciar unes obres de restauració del conjunt arquitectònic tendents a descobrir un flanc del campanar i a recuperar algunes parts de la façana romànica

La devoció creixent al Sant Crist culminà amb la construcció de la capella entre els anys 1708 i 1715, probablement sota l’empara i l’impuls de la “Cofraria del Sant Crist” instituïda i fundada l’any 1691, i també de Joan de Nin i Vidal, esdevingut cavaller pocs anys abans per designació del rei Carles II d’Àustria.

La capella forma una planta de creu grega coberta per una cúpula octogonal rematada per una llanterna amb vuit finestres.  Les petxines estan cobertes pels quatre evangelistes. El més espectacular era el retaule barroc on destacava la imatge del Crist i les teles a l’oli, obra del pintor vallenc Jaume Pons i Monravà (1671-1730), destacat seguidor del “tenebrisme” hispànic. El conjunt pictòric el formaven 16 quadres.

La reacció revolucionària que seguí la rebel·lió militar el juliol de 1936 s’acarnissà sobre l’església i molt especialment sobre la capella, que fou incendiada.  El retaule barroc desaparegué sota les flames, així com la imatge i una part del conjunt pictòric. Amb la col·laboració de tot el poble culminà la restauració de la capella l’any 1965, aspecte que hores d’ara presenta.

De la tasca arquitectònica se n’encarregà l’arquitecte Jordi Bonet Armengol, i de la restauració pictòrica l’artista Joan Rifà Benet, membres de la “Societé National des Beaux Arts de París”.

La casa pairal de la família Nin, comerciants de Salomó molt vinculats amb la llegenda i la història del Sant Crist. La mansió, d’origen baixmedieval, va ser objecte d’importants obres d’ampliació i reformes, sobretot durant el segle XVII. Aleshores va adquirir la fesomia actual, destacant les seves portes i finestres a les façanes de llevant i de ponent. Els laterals i la part posterior estan rodejats d’una esplèndida muralla merletada de gairebé dos-cents metres, també del segle XVII.